Passa al contingut principal

El Transbordador Espacial -- Part I

El transbordador espacial Atlantis aterra al KSC.

El projecte,
Abans que l'Apollo 11 aterrés a la Lluna el 1969, la NASA ja havia començat a estudiar propostes per a construïr transbordadors espacials. El 1969, el llavors president dels EEUU Richard Nixon va crear el Space Task Group, que va començar a projectar un ambiciós programa de missions post-Apollo que contemplava una estació espacial amb un vehicle reutilitzable per abastir-la i finalment una missió tripulada a Mart. 

Primers conceptes del transbordador, NASA
Al presentar-se el projecte a Nixon, aquest va limitar els viatges espacials en un futur proper a la LEO (Low Earth Orbit, Òrbita Terrestre Baixa) i va obligar al STG a triar entre l'estació espacial o el transbordador. No sense discussions, el transbordador va ser escollit en favor de l'estació espacial, amb l'objectiu d'abaratir els costos dels viatges espacials.

El programa va començar oficialment el 5 de gener del 1972 amb l'objectiu de transformar la frontera de l'espai en un territori familiar, fàcilment accessible als humans, objectiu que s'havia de completar enviant unes 50 missions a l'any, amb l'esperança que els costos per vol anessin baixant amb el temps.

El primer dels transbordadors s'havia d'anomenar Constitution, però una campanya massiva de recollida de firmes per part de fans de Star Trek va aconseguir que el nom escollit finalment fos Enterprise.

El vehicle,
El transbordador està conformat per 4 parts principals: el tanc de combustible extern (ET), dos boosters de combustible sòlid (SRBs) recuperables i el vehicle orbital (OV). El transbordador es llança de manera vertical, com un coet convencional, amb els SRBs i els motors de l'OV, rebent combustible de el tanc extern funcionant a plena potència. Tant els SRBs com l'ET es desacoblaven abans d'entrar en òrbita, moment a partir del qual el transbordador es desplaçava mitjançant el Sistema de Maniobres Orbitals (Orbital Maneuvering System, OMS).

El Columbia a punt d'enlairar-se en l'STS-1, NASA
Un cop completada la missió, l'OV utilitzava l'OMS per a sortir de l'orbita i planejar fins aterrar a la pista del Kennedy Space Center (KSC) o Rogers Dry Lake. En cas d'emergència, el transbordador podia aterrar a diverses pistes de tot el món, entre les quals hi ha les bases de l'Exèrcit de l'Aire de Saragossa, Morón i Gando. Després de l'aterratge, el transbordador es transportava un altre cop al KSC mitjançant el Shuttle Carrier Aircraft, un Boeing 747 modificat.




Referències






















Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

William Overstreet -- Part III

Un P-51 Mustang  restaurat per Pacific Fighters  com el Berlin Express  original Sota la torre Eiffel, La seva gesta més famosa i amb la qual se'l sol relacionar. Durant un combat amb un caça alemany sobre França, el pilot del Messerschmitt  va sobrevolar Berlín esperant que els antiaeris ( flak ) alemanys abatessin el Mustang d'Overstreet. No va ser així, i en una maniobra desesperada, el pilot del Bf109  va passar sota els arcs de la torre Eiffel per intentar despistar Overstreet que, lluny d'abandonar la persecució, el va seguir sota la torre sense deixar de disparar al Messerschmitt, en una escena que es va quedar a la memòria de molts parisencs i que va ajudar a apujar la moral de la resistència. El Messerschmitt  es va acabar estavellant i Overstreet va fugir a baixa altura. Overstreet o va reclamar el "kill", ni tan sols un "probable", ja que els pilots aliats tenien ordres de no sobrevolar París per raons polítiques i la seva gesta...

Tiger down

Un grup de Grumman F11F Tiger en un aeroport. El Tiger va ser el primer aparell monoplaça supersònic de la USN, pinterest El divendres 21 de setembre de 1956, Thomas W. Attridge Jr.,  pilot de proves de la Grumman, va despegar en un F11F Tiger i es va dirigir a l'oceà Atlàntic per a provar l'armament de l'aparell. Attridge estava acostumat a volar sobre l'oceà, i la tasca a realitzar era relativament simple. Volant sobre la zona designada a unes 20 milles de la costa, Attridge va picar des d'una altura de 20.000 peus. Ja a 13.000 peus, va disparar una ràfaga de 4 segons - uns 70 projectils de 20 mm - abans de posar el motor a la màxima potència i disparar una segona ràfaga a 7.000 peus d'altitud. Just després d'haver disparat la segona ràfaga, l'aparell es va sacsejar. Alguna cosa havia colpejat el Tiger; el vidre de la cabina estava danyat i el motor no responia correctament per sobre del 78% de potència. Pensant que havia xocat amb un o...